Sergi Fernández Tolosa
La primera vegada que em van parlar de bikepacking o de cicloturisme minimalista, no vaig poder evitar establir mentalment una relació directa amb el trail running. Vés a saber perquè.
Els arguments eren molt clars: amb les bosses de bikepacking –deien– portes menys pes, et mous més ràpid, pots fer més quilòmetres, t’estalvies els portaequipatges i la bici conserva gairebé intacte el seu comportament, mantenint-se lleugera i maniobrable per moure’s per tota mena de camins. A més a més –continuaven– les pots muntar a (quasi) qualsevol bicicleta ja que les bosses van adossades al manillar, al seient i als tubs del quadre de la bici mitjançant diverses cintes i velcros.
El concepte era decididament atractiu. Simple, lleuger, minimalista, àgil i universal. Però, o no tot és tan senzill o som autèntics experts en complicar les coses.
Pel que fa a la capacitat, les bosses de seient de bikepacking solen tenir un volum d’entre 10 i 15 litres; les de quadre, d’uns 5 litres; les de manillar, d’uns 10 litres. Això fa un total d’aproximadament 25 litres. No és gaire, la veritat. Però si afegim unes petites bosses auxiliars que van arrambades a la potència i dues més que podem col·locar a cada un dels braços de la forquilla, guanyem uns 10 litres extra, cosa que ja ens situa molt a prop dels 40 litres que ofereix el joc de dues alforges de tota la vida.
Per tant, no és que no puguem portar tantes coses. En tot cas, les portarem d’una altra manera, repartint una mica el pes per tota la bici. El que sí perdrem és el comodí de la plataforma superior del portaequipatges, on es solen posar els objectes més grans, com ara la tenda o el matalàs de camping.
Sobre què és millor, la resposta dependrà de l’ús que en vulguem fer. Les bosses de bikepacking tenen alguns avantatges, però també inconvenients. Per exemple, sempre és més fàcil i ràpid esmunyir o trobar qualsevol cosa dins d’unes alforges, que s’obren i tanquen amb dos dits i tenen l’obertura cap amunt, que no pas a les bosses de bikepacking, que solen tenir diverses civelles i tensors perquè la capacitat s’adapti al contingut de cada moment i l’accés és gairebé sempre horitzontal.
D’altra banda, no totes les bicis admeten totes les bosses. Igual que hi ha quadres de doble suspensió o de fibra de carboni que no accepten graelles portaequipatges, hi ha bicis de talles petites que entre la roda i el seient no tenen prou espai per encastar una bossa de bikepacking. O a dins del quadre. El mateix passa amb molts manillars, en què les bosses de bikepacking es recolzen sobre els cables dels canvis i frens, cosa que no és necessàriament un problema, però tampoc no resulta del tot ideal. A més, no s’ha d’oblidar que la fricció continuada de les bosses, corretxes i velcros sobre els tubs del quadre, la tija o el manillar deixaran empremta en poques hores de marxa. Si no volem que la bici llueixi aquestes ferides de guerra, haurem de protegir els potencials punts de fregament amb vinils adhesius.
Per tant, si ens agrada tenir les coses a mà, la nostra bici admet l’ús de portaequipatges i no hem de fer curses, les alforges són una molt bona opció per anar d’excursió cicloturista.
Si no ens importa tenir les coses que no hem de fer servir durant el dia més amagades, les bosses de bikepacking permeten múltiples combinacions. Tantes, que mai no acabaríem d’enumerar-les.
Bàsicament, perquè els humans som uns asos en l’art de la contradicció, encara que en realitat sigui ella la que sempre acaba dominant-nos. Últimament, al tauló d’anuncis d’Instagram, no paren d’aparèixer bicis precioses, perfectament engalanades i a punt per la sessió de fotos prèvia a la somiada sortida de #bikepacking #overnight. Totes elles posen vestides a l’última moda, amb mil i una bosses, a més d’una completa selecció de gadgets que cal fer visibles per idenficar-se com a autèntic membre de la tribu bikepacker.
Quan les veig amb tantes coses al damunt, cistelleta inclosa –l’últim crit–, portaequipatges específics de bikepacking –això sí, més petits– i coronades per enormes bosses de manillar –amb obertura superior, per tenir-ho tot a l’abast de l’ull i de la mà– ben lluny del centre de gravetat de la bici, tinc la sensació que de la definició del principi s’han perdut pel camí uns quants preceptes. I això que encara no hem fet ni la primera pedalada.
Quan les veig tan carregades, no puc evitar pensar que entre el que contenen totes aquelles bosses i el que penja per fora –la tasseta d’enamel, de fusta o de titani; les espardenyes, la llauna de cervesa artesana lligada al quadre, el molinet del cafè, la canya de pescar…–, caldrien més de tres alforges per encabir tots aquests imprescindibles.
Aleshores recordo la imatge d’en Kazimierz Nowak empenyent la seva bici de ferro per la sorra africana a la dècada de 1930 –el llibre A pie y en bicicleta por el continente negro (África, 1931-1936) és absolutament imprescindible–, amb una pell de cabra com a recipient d’aigua sobre el portaequipatges, un fusell per aconseguir menjar i poca cosa més. O els inesgotables arxius gràfics de The Rough-Stuff Felloship, el club cicloturista off-road més antic del món, en què els entusiastes ciclistes de finals dels 50, 60, 70 i principis dels 80 demostren que es pot –o es podia– anar a tot arreu amb bicis de les que avui denominaríem de passeig. De cop i volta, ho capeixo amb una claredat il·luminadora: passem massa temps pensant en el com i el perquè en comptes de dedicar-lo a sortir allà fora i gaudir de la millor manera, és a dir, pedalant i explorant de qualsevol manera.
Fotos: Sergi Fernández Tolosa. Ruta del Quijote amb bosses de bikepacking i Picos de Europa amb alforges petites i bossa de quadre.
Sergi Fernández Tolosa, periodista i viatger, és autor de diversos llibres de travesses en bicicleta. A la seva web www.conunparderuedas.com publica algunes de les seves inspiradores escapades. La setmana que ve ens donarà les claus per preparar bicicleta i equipatge per una travessa cicloturista de cap de setmana.
Bravo.