Josep Maria Espinàs va recórrer a peu per les zones rurals de la península, llocs poc coneguts, i sorprenent com van passant les coses. Els seus escrits planers són rics de vocabulari mentre observa el fer i les expressions pròpies de la gent local. En aquests breus fragment que us mostrem la manera com es desenrotllen els seus dietaris.
Amb reflexions:
“ Penso que als pobles es parla molt dels anys, dels que te l’un i dels que té l’altre. Jo no sé quants anys té el veí de la meva escala. I de tant en tant, en laguna reuní familiar, he de preguntar quants anys tenen els meus nebots, o els meus néts, que només són dos…”
Descrivint la fauna:
“Han aparegut voltors, que cel amunt dibuixen els seus cercles amb una lentitud que sembla conscient, per tal de no errar la trajectòria ni un mil·límetre. Són els grans artistes del circ aeri.”
Descrivint el paisatge:
“Deixem aquest altiplà, tan ric de vida, de perspectives, i continuem avançant, ara resseguint el perfil de la falda de la sierra de Rufas, que més endins s’alça més amunt de 1.700 metres.”
Buscant respostes:
“Per què, a vegades, un grup d’animals arrenca a córrer? M’ho he preguntat sovint, sense resposta. Una pantera corre per caçar una presa. Un gos corre, des de lluny, per aonstar-se al caminant que passa i amenaçar-lo inútils lladrucs. Un cavall corre perquè`el genet el fueteja. El conill corre per fugir del Gos… En canvi, els bens són animals de caminar mandrós, cadascú buscant el seu bri d’herba. I de cop es converteixen en massa, corren i desapareixen.
Sé que no és perquè sí. Hi ha un cervell de grup, que només es mobilitza de tant en tant. Els humans ho veiem en nosaltres mateixos. Però no sé si algú ho ha acabat d’entendre. No crec que serveixin de modeol les abelles, les formigues…. D’aquesta gent que no segueix cap ramat en diuen, amb explícita irritació, ovella negra.”
Interacció amb els vilatans:
Tot i la calor que fa en aquesta primera hora de la tarda, i el pendent d’alguns carrers, és un poble agradable per passejar-hi. En un racó veig la creu d’una farmàcia. I allà mateix, dues dones que parlen. M’hi acosto, no sé si prou discretament, i dic, perquè alguna cosa he de dir; que no sabia que Radiquero tingués farmàcia. La resposta és:
– No es un Farmacia. Es un Botiquín.
– La Farmacia está en Abiego. Aquí tenemos sólo una muestra, de lo más básico.
La més gran és metgessa, i l’altra passa i reparteix els medicaments d’acord les receptes de les consultes. <Voy respondiendo, tres veces por semana.>
El Sistema de la camioneta de la fruita, penso.
– A la gente joven, que tiene coche, no le importa irse más lejos para buscar un medicamento, pero la gente mayor…
Són simpàtiques i la metgessa em diu:
– ¿Es usted también del ramo?
Aquesta no me l’esperava.
– No, no -dic de seguida-, es curiosidad, al ver la cruz.
– Pues no, no es farmacia. La licencia es de botiquín.
Els viatges d’en Josep Maria Espinàs en traslladen just el lloc i el moment per on passa d’una manera de veure la vida senzilla i pausada, que tant al nostre dia a dia, tant ens conta aconseguir.
Deixa un comentari