Sergi Fernández Tolosa
Què cal posar a la motxilla o les bosses de bikepacking per passar una nit de luxe durant una travessa?
Quan surto a pedalar, a caminar o descobrir un territori –encara que ja l’hagi visitat altres vegades, l’experiència sempre és diferent–, m’agrada combinar la planificació amb la improvisació. Per estar còmode en aquesta equació, per a mi és important ser mínimament autònom i trobar el punt d’equilibri entre lleugeresa i seguretat. Decidir el rumb en cada moment, fer canvis sobre la marxa, allargar o escurçar l’etapa o parar a dormir allà on cau la nit són petits grans luxes que requereixen guardar alguns asos a la màniga en forma d’abric, aigua, menjar, eines, cartografia i informació meteorològica.
Quan viatjava pel desert, el que calia era carregar aigua. Molta aigua. De vegades, fins a 22 litres –a més d’un filtre potabilitzador– que d’una banda em llastaven de mala manera, però de l’altra em donaven la tranquil·litat necessària per poder estar fins a 3 dies vagant sense haver de trobar un altre pou, oasi o bassa. En una travessa cicloturista per un entorn en què és fàcil trobar fonts i poblacions on avituallar-nos cada pocs quilòmetres, no cal dur gaire pes per experimentar la llibertat que dóna l’autonomia.
Bayanzag. Desert de Gobi, 2006. Travessa amb bicicleta en solitari amb carretó d’una roda.
En realitat, la diferència entre el material imprescindible per fer una ruta en bicicleta d’un parell d’hores o d’un dia sencer, és mínima. Les eines, els recanvis bàsics i els elements de seguretat són els mateixos. La incertesa sobre el temps atmosfèric potser sí que convida a agafar més roba d’abric, per si de cas a la tarda el cel canvia d’humor.
Colladeta del Ibón. Pirineu Aragonès. 2020. Bici amb tot el necessari per una ruta de dia i mig amb una nit de bivac: entre menjar i equipament, uns 4 kg extra.
El que sí varia quan la sortida s’allarga més de 2 hores és el rebost d’emergència. El dipòsit de combustible extra per quan les reserves d’energia comencen a decaure ha d’engrossir-se amb barretes energètiques, fruits secs, un entrepà o la clàssica carmanyola. Cadascú decideix la fòrmula que més s’adapta als seus gustos, costums i urgències. També podem preveure una parada en un bar, un restaurant o una botiga de queviures, sempre tenint en compte l’itinerari, els horaris i els dies de descans del comerç local. En qualsevol cas, quan anem d’excursió sempre va bé dur una petita navalla per obrir pa, tallar formatge o embotit, i deixar una bossa de quadre o seient fixa a la bicicleta per encabir la ració alimentària destinada al pícnic. Quan la ruta s’allarga, també val la pena posar el mòbil en mode avió per estalviar bateria.
A punt per dormir en refugi lliure durant una travessa a peu en mode minimalista. Ports de Beseit. 2017.
Si el que volem és fer nit sota les estrelles, caldrà pensar en l’equipament de bivac, la roba de dormir, el sopar i l’esmorzar de l’endemà. També haurem de trobar el lloc adequat: apartat, tranquil, discret, net i sec (molt de compte amb les paparres en zones on hi ha bestiar i herbes altes, sobretot a la primavera i l’estiu).
Per no passar fred, hi ha tres coses que ajuden. La primera: mudar-se amb roba seca només acabar l’activitat –els teixits amb merí són força agraïts, al l’igual que les jaquetes o les armilles de plomes–. La segona: fer un àpat calent abans d’anar a dormir –de plats i olles parlarem en el proper post, a més de la importància d’haver-nos hidratat correctament durant el dia, cosa que també pot marcar la diferència–. La tercera: escollir un bon sac de dormir –encara que pesi una mica més, o costi força més–, adquirir un bon aïllant que ens protegeixi del fred del terra i, per últim, dur una funda de vivac per si s’aixeca vent o comença a ploure de matinada.
Bivac amb mosquitera. Sierra de Gredos. Maig 2012. Protegeix dels insectes i alhora permet gaudir de l’espectacle del cel.
Tot plegat implica una certa inversió en material, sobretot si pretenem dormir al ras durant l’hivern, en què la nit, a més de freda, serà llarga. I si passem fred, interminable. Quan faci comptes, més d’un pensarà que els hotels, ben mirat, no són tan cars. És el preu del veritable luxe que significa romandre més temps en contacte amb la natura. Ningú no ha dit que passar voluntàriament la nit a la intempèrie no sigui un caprici de privilegiats. Allà fora, sota un mar inmens de constel·lacions, l’univers ens farà sentir-nos com una petita i fràgil crisàlide a punt d’iniciar la metamorfosi. Si la nit és serena, ens adormirem mentre comptem estrelles fugaces. Una, dues, tres, quatre… Bona nit, satèl·lit rutilant. Sé que em vigiles.
Sergi Fernández Tolosa, periodista i viatger, és autor de diversos llibres de travesses en bicicleta. A la seva web www.conunparderuedas.com publica algunes de les seves inspiradores escapades. La setmana que ve ens donarà les claus per preparar bicicleta i equipatge per una travessa cicloturista de cap de setmana.
Deixa un comentari