Potser només un bon anàlisi, l’acceptació dels fets i el compromís amb nosaltres mateixos i amb la nostra empresa, sigui quina sigui, poden fer que, igualment, sortim reforçats d’una experiència que no ha complert amb les nostres expectatives
Si bé és cert que sóc una gran amant de la muntanya en el seu sentit ampli, he dedicat gran part de la meva vida a la competició, encara que sempre amb la muntanya com a terreny de joc o, com es diria avui en dia, fotocol.
L’entrenament per a les competicions és un procés que ve marcat per l’objectiu de provocar una sèrie d’adaptacions al nostre cos per a aconseguir, a mitjà o llarg termini, una millora de les nostres prestacions. A simple vista sembla un aspecte molt físic, fins i tot podríem pensar que aconseguir aquesta millora pot ser gairebé com l’aplicació de la matemàtica bàsica: 2+2=4. Però sortosament o malauradament, sempre hi ha la doble cara de la moneda, això no és sempre així. De fet, moltes vegades els atletes ens hem lamentat de que això no només no és així, sinó que ni tan sols s’hi aproxima. Hem preparat un event important per a nosaltres a consciència, l’hem estudiat, hem fet i deixat de fer les coses que a nosaltres o als nostres preparadors ha semblat adient per arribar al dia D amb les millors condicions i, finalment, res ha sortit com volíem.
Resulta que altres factors, més enllà del nostre àmbit de control, han aparegut i ens han aixafat la festa. De sobte, els músics han deixat de sonar a la nostra sintonia.
Quan parlo d’altres factors em refereixo a fets inesperats que pràcticament no es podien ni preveure ni entrenar: condicions meteorològiques adverses, torçades de turmell imprevisibles, característiques dels rivals inesperades, un cop de sol, manca de confiança, desorientació al mig del recorregut, falta d’atenció suficient a les coses realment importants en el desenvolupament d’una competició o, simplement, que el dia D tenim un mal dia. En definitiva, diferents circumstàncies que fan que la cursa no ens hagi sortit com ens esperàvem, desitjàvem o pensàvem que ens aniria tot fent les coses que normalment sabem fer.
Davant de totes aquests situacions que l’esportista no ha pogut preveure, quina explicació, quin remei i quin consol tenim?
Potser només un bon anàlisi, l’acceptació dels fets i el compromís amb nosaltres mateixos i amb la nostra empresa, sigui quina sigui, poden fer que, igualment, sortim reforçats d’una experiència que no ha complert amb les nostres expectatives. Al meu entendre aquesta és la fórmula matemàtica que no falla encara que, paradoxalment, semblaria que 2+2 sempre hauria de ser igual a 4.
Deixa un comentari