Laura Orgué
Un clàssic de cada tardor és arribar a casa de fer una volta en bici o corrent amb l’ombra que ens empaita o, si els càlculs horaris han estat realment mal fets, amb l’ombra que ens ha superat
Una de les característiques de l’hivern és que les hores de llum són escasses i sembla que la foscor envaeixi les nostres tardes sense cap mena de contemplació.
Un clàssic de cada tardor és arribar a casa de fer una volta en bici o corrent amb l’ombra que ens empaita o, si els càlculs horaris han estat realment mal fets, amb l’ombra que ens ha superat.
A l’estiu és agradable sortir a fer esport a la muntanya, sigui l’hora que sigui, sense mirar el rellotge, tenim moltes garanties d’arribar amb llum de dia. A l’hivern és diferent. Els primers dies de foscor a les 5 o a les 6 de la tarda sortir a fer qualsevol activitat es fa feixuc, segurament tenim el record de les tardes eternes estiuenques massa recent i el nostre cos s’emmandreix tot entrant en un estat letàrgic talment com si volgués hivernar.
Un cop t’hi acostumes i agafes l’hàbit d’endur-te el frontal, l’activitat es torna màgica. Les postes de sol que cada dia són diferents, la llum de la lluna que en cada ocasió ens regala una intensitat i confiança diferent, el fred de la nit que contrasta amb l’escalfor del nostre cos en moviment, la nitidesa del focus de llum que fa el nostre frontal que col.lisiona radicalment amb la negror absoluta del seu voltant i els silencis de la nit al mig del bosc que agafen un caire i significat diferent.
La nit, tot minvant un dels nostres sentits principals, maximitza els altres i les percepcions més quotidianes es transformen en delicioses i especials.
Deixa un comentari