Sergi Fernández Tolosa

On abans hi havia un sender ombrívol flanquejat per alzines i cobert de molsa, ara hi ha una pista ampla, argilosa i plena de roderes que no va enlloc, però permet estalviar-se 2 km de caminada als caçadors que venen un o dos cops l’any a fer punteria i, de pas, controlar la població de senglars

Visc en una terra en què a mitjans del segle XX la majoria dels pobles estaven comunicats entre ells i amb la resta del món únicament a través d’una arcaica xarxa de camins de ferradura. D’aquells camins avui en diríem senders, corriols o, si parlem amb un ciclista, trialeres.

No eren aptes ni tan sols per la circulació de carros. La gent anava a peu a tot arreu. Els traginers s’ajudaven del mul, l’únic sistema de transport adaptat a aquest tipus de via.

A les aldees es vivia de manera autàrquica. De fora només arribaven el vi, l’oli i quatre coses més. Als camps propers conreaven cereals. Al riu hi havia el molí. A cada poble tenien un forn per coure el pa i una ferreria pel manteniment mecànic de les cavalleries, del que s’encarregava un ferrer itinerant que donava servei a domicili.

Els nens caminaven una o més hores per anar a l’escola. I quan calia avisar el capellà o el metge, sense ser-ne conscients, els auxiliadors van inventar el trail running amb espardenyes.

La major part d’aquells pobles van quedar abandonats abans del 1980. Ningú no va fer res per dotar-los d’un camí carreter pel quan poguessin arribar els automòbils. Tampoc no van tenir mai aigua corrent, ni telèfon.

Ara fa una dècada, un grapat de voluntaris amants de la natura van començar a identificar, netejar, recuperar, senyalitzar i mantenir aquells vells camins. Ho van fer sense presses, sense grans projectes, sense demanar subvencions, ni tan sols permisos. Només preguntant als avis per on passava aquell corriol, estudiant la foto aèria del famós vol americà del 1956-57 i dedicant dies i dies del seu temps lliure. Amb les seves pròpies eines i les seves pròpies mans, a cop de serra i desbrossadora, primer van ressuscitar un camí, després un altre, i un altre. Tots ells són senders públics, un patrimoni de valor incalculable del poble –em pregunto si convindria protegir-los oficialment, com un bé de la humanitat– i una demostrada font de riquesa que els empresaris que viuen del turisme saben valorar. “La bicicleta i el senderisme seran la neu del Pirineu quan ja no es pugui esquiar”, alerten.

Camins de desig

Durant l’últim any, entre el confinament i l’absència d’excursionistes forans, els que passegem cada dia per aquestes contrades hem constatat com de ràpid es camufla un sender quan no hi ha gent que camini, pedali o corri per ell.

En aquest temps també hem perdut –i en aquest cas, per sempre més– un bonic corriol que ha sucumbit sota la pala d’una excavadora. On abans hi havia un sender ombrívol flanquejat per alzines i cobert de molsa, ara hi ha una pista ampla, argilosa i plena de roderes que no va enlloc, però permet estalviar-se 2 km de caminada als caçadors que venen un o dos cops l’any a fer punteria i, de pas, controlar la població de senglars.

I haig de dir que dol. Que durant un temps t’acompanya la buidor, la nostàlgia i la pena perquè no només ja no podràs caminar, ni córrer per aquell corriol desaparegut, sinó perquè és una prova més de què res no és per sempre i que per continuar avançant només ens podem aferrar a la realitat del CANVI.

La gran sort és que l’endemà de la mort del corriol va renéixer un de paral·lel que havia estat 30 anys adormit entre l’espessor. És cert que és més estret i accidentat, i que necessita que hi passi més gent per acabar d’assentar-se, però això ja serà decisió dels que caminen.

Segurament per això, quan vaig a la ciutat i veig que al bell mig d’un parc s’ha creat un camí de desig –en anglès, desire line o desire path–, en comptes de reprovar l’actitud dels vianants que trepitgen la gespa per fer drecera, somric, penso en la falta de visió del llapis de l’arquitecte, recordo els versos de Machado –caminante, no hay camino, se hace camino al andar– i recupero una mica la fe en la humanitat.

Sergi Fernández Tolosa, periodista i viatger, és autor de diversos llibres de travesses en bicicleta. A la seva web www.conunparderuedas.com publica algunes de les seves inspiradores escapades.